L'enèsima cançó d'amor...

Les relacions d'amor no sempre desprenen efectes positius, sentiments trobats, confidències i confiances, respecte i sinceritat, capacitat d'adaptació i aprenentatge, ... les cançons d'amor, sovint també representen desconfiances, traicions, mentides, tristeses... en definitiva, és amor, és passió, fins l'última de les conseqüències.

Tot això i molt més vam viure/gaudir/patir... i tots els verbs semblants (o no) que us imagineu, en el passat Ple de l'Ajuntament de Cerdanyola, el d'octubre. Tot el que abans havia estat una bassa d'oli, ara era aquell mateix oli, però refregit i tornat a fregir, gastat, i poc reutilitzable, almenys per menjar. Tot el que havia estat la relació d'amor més fructífera i duradera, s'havia convertit en una relació d'odi descarat difícil de reconduïr, i és que de l'amor a l'odi va simplement una cadira, perdó, un pas.

De moment els 3 mosqueters segueixen liderant el govern més desgovernat i dèbil de Catalunya. Mentre un va el seu ritme i viu en el seu món ideal seguint negant l'innegable; l'altre ofereix la seva enèsima varietat facial de cinisme; i el del mig, bàsicament segueix sense dimitir... els altres 6... bé, els altres 6 segueixen tristement la deriva dels 3 mosqueters.

I us preguntareu, on és d'Artagnan? "Ni está ni se le espera" com deia algú... Però no en teniem 2? Sí, en teniem dos i de diferent sexe, però tots dos tenen les hores comptades. Una clamava el cel i demanava el mateix que li havien fet a ella, l’altre encara somiava en els 3000 euros mensuals. De la resta es poden destacar varies coses: una veu socialista que millora, un líder popular que que ja no és repugnant i un ex regidor de govern desaprofitat.

Els que no teniem cadira ens podiem dividir entre els interessats i els oportunistes, aquells que seguim els plens normalment i aquells que només venen a buscar carronya.

En fi… ara seriosament, senyors/es d’ICV-EUiA, els veterans i els més joves, deixin ja de fer demagogia barata dia rere dia, paraula rere paraula, són vostès els màxims responsables, són vostès els que no miren per la Ciutat, la mateixa de la que s’omplen la boca, que s’enfonsa cada dia una mica més. Posin remei, abans no sigui massa tard i, aquest remei, ja es poden imaginar quin és, oi?

És possible aquí?

He de reconéixer en primer lloc que, la cultura de l'Espai Públic és un tema que m'apassiona, i tot el que es crei/reinventi benvingut sigui... la pregunta és, estem preparats per tenir cultura de l'Espai Públic? Seriem capaços d'estandaritzar un principis universals en aquest àmbit? La resposta és rotunda, no, encara no.

Vivim en una societat, l'espanyola, i concretament les seves grans àrees urbanes, on gairebé la majoria dels conductors estableixen les seves pròpies normes independentment dels altres. D'exemples, els que conduïm, en veiem cada dia: No us heu fixat mai que a les vies ràpides de Barcelona i rodalies els carrils ràpids (els de l'esquerra) són els que van plens i els lents (els de la dreta) són els que van buïts? No us heu fixat mai que la gent canvia de carril sense intermitent, s'apropa massa al de davant o interpreta diferent qualsevol senyal de trànsit? No us heu fartat d'anar darrera d'algú que no és capaç de posar l'intermitent anant a 10km/h mentre busca aparcament i no saps el que està fent fins que l'avançes i li veus la cara? Aquesta cara acostuma a ser la mateixa en la majoria d'aquestes persones, cara d'inocència però a la vegada d'un passotisme tal que pot fer perdre els nervis... i millor no parlem de nervis.

Doncs bé, com sabreu, a Astúries han intentat promoure un nou tipus de rotonda provinent del Nord d'Europa, la Turborotonda, només fa falta veure el dibuix per esbrinar com va. Fa uns anys teniem la sensació que on hi havia hagut semàfors, ara hi havia rotondes, arreu, amb les conseqüents opinions enfrontades al respecte... finalment i malgrat gairebé ningú respecte els carrils, s'ha demostrat que són un avanç en la conducció urbana. Estic convençut que la Turborotonda segueix avançant en aquest sentit, però igualment convençut que gairebé ningú la respectaria, malauradament.

Mentre seguim vivint en la cultura egoista de l'individualisme, mentre seguim conduïnt pensant en arribar els primers, en córrer més que ningú, en establir les nostres pròpies normes i obviar la resta de conductors; mentre seguim negant l'avenç en tots els àmbits de l'espai públic i no facilitar el seu ús i manteniment, mai estarem preparats per millorar col·lectivament, per millorar com a societat, ni en això ni en res.

Fem un esforç, els que no tinguin més remei que conduïr, intentin reflexionar i conscienciar-se de que l'Espai Públic és de tots, i no una ampliació dinàmica del nostre espai privat.

El dilema de l'independentisme i altres desgoverns locals...

Torno a aparéixer per aquests mitjans, no només per voluntat pròpia sinó, sobretot, per la descontrolada ànsia d'expressar-me en moments com aquest. Avui seria repetitiu si parlés del PP i el seu Cas "Corretja", tot i que ara ens vulguin convéncer que a dalt no en sabien res i en són víctimes de tot; tambè seria redundant si tornés a parlar d'en Berslusconi, aquell que em va fer de president postís durant la meva escapada a Roma i que ara la Justícia el posa al su lloc; fins i tot seria molt pesat si recordés que en el club amb el millor equip de futbol de la història, la seva directiva segueix barallant-se pel pastís, ara de forma escandalosa. Tot això i més seria repetitiu i posaria de manifest per enèsima vegada que en política, i tambè en la vida real, l'interès individual sempre preval respecte el col·lectiu, i per mostra dos botons.

El meu primer dard enverinat va directament a la direcció/cúpula actual d'Esquerra Republicana, amb en Puigcercós i companyia al capdavant. Tant de bo, per ells, m'equivoqui, però van directes a passar a la història per ser el partit polític independentista en aprofitar menys i pitjor el context social més independentista de la història recent, i m'explico tot i no ser necessari. ERC ha passat de ser el partit pro-estat propi per excel·lència, amb el millor líder que podia tenir, en Carod; a ser un partit de pedassos, d'on marxen alguns i són fets fóra d'altres, simplement per no ser capaços de recollir un mateix sentiment i objectiu, vingui d'on vingui. Així ens situem, a un any de les eleccions, amb un sentiment nacional en alça pels darrers esdeveniments, però en canvi amb una lectura política molt diversificada: en Carretero per una banda, en Laporta per una altra, Convergència més nacionalista que mai, algun sector dels socialistes més catalanistes que mai i el partit que abans ho recollia tot, ara es desprén de quasi tot, atrevint-se a no comptar, no incloc fer el paperina en algun míting, i fer fora de manera molt poc elegant, el que ha estat la figura de l'independentisme els darrers anys. Senyor Puigcercós, com deia algú, tothom suma, espero que estigui a temps de tot.

El meu segon dard enverinat va indirectament al govern que desgoverna una de les ciutats amb més futur de Catalunya, i directament al "senyor" Morral. Seria suficient si ens fixessim en la fotografia mesquina, tot i haver alguna persona decent i equivocada en ella, del darrer "míting polític" enunciat com a explicació de mandat 2007-2009 del govern d'"esquerres". Només aquest fet seria suficient per omplir pàgines de crítica destructiva. Doncs sí, ara sí que són un govern d'esquerres, o ho volen fer semblar, perquè la dreta els ha girat l'esquena i, com sempre, venen a demanar ajut a la vertadera esquerra de la ciutat. Senyors d'ICV, els altres "ni pinchan ni cortan", no intentin fer-se passar per les víctimes de tot, perquè no són víctimes de res; no intentin repartir responsabilitats, perquè són els màxims responsables de tot; no intentin explicar res positiu, perquè no han fet altra cosa que enxufar incompetents i amargar els pocs competents que quedaven, no intentin buscar un govern d'esquerres ara, perquè és el que van rebutjar en 2 ocasions, no intentin fer propaganda partidista en lloc d'explicar a la gent que l'Ajuntament s'ensorra, no intentin callar boques ni passar desaparcebuts, perquè en aquesta ciutat coneixem qui són i d'on venen; i si us plau, no intentin fer creure que el que fan ho fan per Cerdanyola, perquès si fos així no estaríem com estem i... el "senyor" Morral ja hagués dimitit. Que no s'enganyi més la gent de Cerdanyola, que sàpiguen que aquest govern ens ha portat, amb el seu desgovern i amiguisme, a la crisi més profunda de la ciutat en anys i que ICV i el govern són els màxims responsables.

Que no ens enganyin més, ni ells ni ningú.

Comunicat JSC Cerdanyola davant la situació política local

Els joves socialistes de Cerdanyola, reunits en executiva d'urgència el passat dijous 1 d'octubre, i després de que el Primer Secretari del PSC i l'alcalde hagin fet les seves rodes de premsa, creiem oportú aclarir el nostre posicionament respecte a la situació actual cerdanyolenca a dia 1 d'octubre de 2009.

Des de la JSC creiem que l'Alcade ha demostrat la seva incapacitat per a gestionar i per a liderar la nostra ciutat. L'Alcalde Antoni Morral, ha deixat la ciutat en una situació d'ingovernabilitat i d'incertesa que els ciutadans i ciutadanes, i la ciutat de Cerdanyola, no es pot permetre en aquest moment de crisi. La ciutadania té dret a saber, des del mateix moment que l'alcalde va cessar la regidora Consol Pla de totes les seves responsabilitats, quina és l'intenció de l'alcalde per a poder continuar de forma estable el govern. Els dies passen i encara no ens aclareix res, al contrari, fa que la incertesa creixi amb rodes de premsa on escenifica l'intenció de salvar un pacte que no té cap futur.

Es per això que creiem que el futur immediat de la ciutat ha de passar per la dimissió de l'actual alcalde Antoni Morral. Reclamen que davant la seva incapacitat i davant la situació política en la que ha deixat la ciutat, presenti la seva dimissió com alcalde de la ciutat. El seu mandat es pot donar ja per esgotat.

Els darrers dies demostren que tota solució a la crisi política institucional passa per la responsabilitat del grup majoritari de la ciutat, el PSC. Partit al que els ciutadans van fer grup polític amb més regidors a l'Ajuntament. En aquest sentit ens remetem a les paraules del Primer Secretari del PSC, Victor Francos, que ha deixat clar aquest sentit de la responsabilitat que ha tingut, té i tindrà el PSC.

Volem, també, recordar que els ciutadans ja van votar el passat maig de 2007, i que totes les majories lògiques passaven per a que l'alcalde fos del PSC. Però Morral va ser capaç de pactar amb el Partit Popular d'Antonio González, per tal de continuar governant a qualsevol preu. No es pot governar a tota costa, amb pactes il·lògics i per sobre de la voluntat general de la ciutadania. Aquesta fragilitat inicial del govern s'ha demostrat i la paguem ara.

JSC Cerdanyola del Vallès

Madre de dos soles...

Madre de dos soles, hermana de 4 lunas y tía de 6 estrellas, …, mama, hermana, tita, … y como todos te conocemos, Ruse, la Ruse, la rubia de Cerdanyola.

A mi me han dejado el honor de dirigirte unas sencillas palabras, aunque bien sabes que no son las primeras, ni serán las últimas. Como ves, como querías, tu familia está unida, unida y llena de todo cuanto nos has dado.

La senda de la vida no fue fácil, pero tú, con tu fuerza, tu coraje, tu valentía y tu alegría, luchaste por la felicidad; por ti, pero sobretodo por las dos reinas de tu casa, las que hoy te miran con orgullo y heredan tu alma para seguir adelante.

Tu Yoli y tu Raquel, tu Raquel y tu Yoli, las hermanas que me diste, y a las que has visto enamorarse y entregarse a dos personas maravillosas, la Isa y el Jordi, los 4 faros que iluminaban tu vida.

Por el camino te han acompañado tus hermanas y hermano, la Mari, la Montse, la Olga y el Pepito; has encontrado el amor que nunca tuviste, el Juan, tu Juanico; y hemos ido llegando los demás. Todos hemos compartido contigo la felicidad que siempre has merecido.

Ahora que nos dices hasta luego, no podemos evitar ponernos tristes, no podemos evitar llorar, y aunque tú no soportarías vernos así, así es como hemos sentido, tú y nosotros, siempre. Esa es y será la forma de sentir de los Núñez, la que nos diferencia de los demás.

Nos quedamos huérfanos de amor, pero nunca olvidaremos tu sonrisa inagotable, tu fuerza irresistible, tu carisma incontrolable. Con todo eso y mucho más nos quedamos, todo eso y mucho más te seguiremos dando, porque los que nos quedamos te veneramos, y te prometemos seguir unidos como tantas veces nos inculcaste.

Cerraremos los ojos y nos perderemos por el jardín de la mente, para al fin encontrarte y seguir compartiendo nuestra vida contigo.

Mama, hermana, tita, Ruse, siempre caminaremos juntos, amándote y amándonos, lo único que necesitas para seguir siendo la estrella que nos guíe, allá donde estés.

Paperetes, punys en alt i Laportisme

Després d'un estiu, desgraciadament del tot inesperat, torno amb contundència a formar part d'aquest món blogger que tant m'apassiona i espero no tornar a deixar amagat sota l'armari durant tant de temps. En una ràdio que escolto molt sovint anomenen una de les seves seccions: "el per què de tot plegat", un títol que trobo molt encertat per definir el que faig i faré, subjectivament és clar, en el meu blog, i que torna a retrobar totes aquelles opinions, afins o desafiants, junts de nou per primer cop, com tan encertadament deien en Carles i en Pep, els Sau.

No ha pogut començar la temporada de forma més interessant, en algun cas més redundant; a les Espanyes continuen amb el debat de la crisi els dos líders, un que cada vegada ho és menys i un altre que mai ho ha estat, tots dos continuen tirant-se els plats pel cap, barallant-se pel pastís i fent cas omís a les reals demandes del poble. El primer líder s'ha consolidat en un govern del tot presidencialista que, això sí, amb molt bona fe, intenta cosir descosits a tort i a dret sense encertar gairebé cap; el segon líder, contràriament, segueix incapaç de liderar una alternativa ni proposar solucions, pertant pel que fa a les Espanyes, "todo sigue igual" com diria aquell..., amb l'excepció del puny en alt de la "caiguda lliure Pajín", que per molt hipòcrita que sigui el gest, no pot ser mai comparat amb la fastigosa mà feixista dels Hitler, Franco i companyia, malgrat alguns encara no hagin superat que aquella època hagi passat a millor vida.

En canvi, a Catalunya tornem a estar a primera línea, informativament parlant, i no per calmar els ànims de les Espanyes precisament. Mai entendré, malgrat m'ho expliquin per enèsima vegada, que una consulta popular (on vota qui vol, el que vol), sigui la que sigui, pugui ser censurada, prohibida o comparada amb dictadures i altres despropòsits. Jo, que em considero de la part més catalanista de les esquerres socialistes, mai tindré por de cap consulta democràtica, més aviat tot el contrari, però el que no podem obviar ni deixar de banda és que la població de Catalunya és la que és i, ara mateix, l'independentisme no és majoritari. El que sí està clar, i és el que posa nerviós a més d'un, és que la consulta d'Arenys marca un punt d'inflexió, anecdòtic però molt significatiu que fa, juntament amb els problemes de l'Estatut al Constitucional i d'altres desprecis, que cada vegada més persones es passin a la banda pro estat propi.

He deixat pel final el que ja comença a ser anomenat "Laportisme", és a dir, l'aprofitament d'una posició social i personal determinada per pujar i pujar....i pujar, i que més d'un es baralli per tu. En Jan, que no és sant de la meva devoció precisament, passarà a la història del Barça malgrat ens pesi; malgrat el primer Barça fos del Sandro i aquest segon d'en Pep (en Jan volia a un portugués que li agrada el teatre); com un dels millors presidents per títols, però tambè com el president més excloent, que ha estat capaç de repetir moments del pitjor Núñez. Sr Laporta, guardi els seus ideals polítics per quan en representi algun, perquè de moment, només representa barcelonistes d'arreu i, aquests, cada dia ens sentim menys representats.

Bona tornada a la feina a tots!

Arquitecte...

Han passat moltes coses des de l'última vegada que vaig compartir una reflexió amb el món blogger, però el moment ho precisava. Ha estat un any dur, intens, ple d'experiències que han abocat en un mes de juny diabòlic, culminant amb la presentació del meu projecte final de carrera, un projecte la imatge del qual és la que us mostro, el que jo he anomenat "pati, com a zona de descompressió", dins del projecte "Tanatori a Montjuïc, Barcelona". Ja sóc arquitecte!